28-09-2011

Com que no vam poder fer les fotos a Blanes, hem quedat avui a les 4 de la tarda a casa de l'Héctor per fer fotos per un camp al costat de casa seva.
He arribat i m'he ficat dintre de l'armari (literalment) a treure roba. Té més roba que jo! i creieu-me, és molta.
Més tard ha arribat el Marc Pérez que també s'ha unit a les fotos.
Hem anat caminant cap al camp. Per arribar-hi hem travessat la urbanització, hem creuat un camp i allà on representa que era el camp que deia l'Héctor no hi era. Com és lògic, el terreny hi era, però el camp verd, ja no. El que vam trobar era un paisatge erm amb munts d'arbres talats i abatuts al terra com si haguessin estat testimonis d'una batalla. Hem baixat a veure si trobàvem alguna cosa. Com que no trobàvem res hem decidit a entrar a un bosc que estava d'arrere d'aquest "camp". L'entrada del bosc era com una entrada a Narnia. Un camí que s'obria d'entre els arbres i s'endinsava cap al cor del bosc. El camí era fosc a causa de l'espessor de les copes del arbres que cobrien el cel com si fos la teulada del bosc. De tant en tant alguna escletxa de llum s'ecolava entre unes branques despistades i formava una clariana. El terra es trobava recobert de fulles dels seus protectors i de pedres traidores, que, amagades rere les fulles et feien entrevancar i estar a punt de caure al terra per fer-los companyia. Seguíem amb cura el camí que ens guiava bosc amunt. La visió d'una pedra al vell mig d'una clariana ens va fer cambiar de rumb. Anàvem cap a ella pensant que seria un bon lloc, potser amb l'esperança de que ens portaría a un lloc com el que buscàvem, tot i no saber ben bé el que buscàvem.
El lloc de la pedra era simplement allò, una clariana petita amb una pedra il·luminada rodejada d'arbres. No ens servia. Però seguíem el bosc per aquella sendera. Ens vam tornar a retrobar amb el camí que seguíem minuts abans i vam continuar. Fins que el bosc de la nostra dreta ens va cridar l'atenció.
Vam pujar i ens hi vam endinsar, podíem entreveure el final del bosc, amb una llum clara il·luminant. Vam seguir pujant, esquivant pedres i socs, saltant les arrels dels arbres i esquivant les punxes del sotabosc. Semblava fàcil, però portava sandalies i el Marc portava xancles, quan menys ens ho esperàvem una punxa entremaliada ens anava a parar al peu. L'únic que anava preparat era l'Héctor que portava bambes. Però la realitat era que cap dels tres teníem previst acabar travessant un bosc i no anàvem preparats per això.
Quan més ens acostàvem al final del bosc més pensàvem en trobar una extensó camp als nostres peus, de baixada. Les nostres ments pensaven en pel·lícules i llibres i es deixaven portar. Quan vam arribar al final, en efecte, hi havia el camp. Però cap baixada. El camp es trobava als nostres peus, en una pasa hi erem dins. El camp estava al bell mig del bosc. Tot el que l'encerclava per qualsevol cantó era bosc, menys una edificació, a la nostra dreta, que es trobava uns metres més enllà. El camp es podria dividir en dos parts, la part de la granja i la part de les oliveres. A la part de les oliveres si que hi trobàvem la baixada, podries haver tirat una pilota i que baixes rodant sola fins al següent bosc. La part de la granja estava plena de bales de palla. Bales quadrades apilades i bales rodones apilades. I aquell lloc, tenia algo.
Ens vam instal·lar a la part de la granja i vam començar a fer fotos. Un granger va sortir i ens va preguntar. Li vam demanar permís i quan ens el va haver donat ens va advertir que no ens quedessim molta estona, que últimament hi havien hagut robatoris. Ara que ho escric podria haver estat el principi d'una pel·lícula de terror, ja que quan vam marxar el Sol ja marxava per canviar de torn amb la Lluna.
Durant les fotos els tres vam coïncidir en que feia falta una noia. I de l'Héctor rai, que ja ho sé que li agrada que li facin fotos, però el Marc és va anar engrescant fins a demanar-me de tornar a quedar dissabte per fer-ne més, que aquest cop ell també portaria roba.
Com he dit abans, quan vam marxar ja s'estava ponent el Sol. em vaig possar les botes que portava a la motxilla i vam baixar el bosc. Em van haver d'ajudar algún cop a saltar, ja que sempre he estat molt poruga en això i sempre m'acabo torçant el tormell. No aquest cop. Durant la baixada anàvem bromejant de que d'entre els arbres ens podia sortir qualsevol cosa, com per exemple un senglar. El pitjor va ser la baixada de l'entrada al bosc. Com que les copes dels arbres ho tapaven absolutament tot allà costava de veure més. A més, per aquella zona el sotabosc havia crescut més a causa de l'ombra dels arbres, en aquell moment el Marc i jo, els valents del grup, vam baixar corrents i espuraguits. El Marc va relliscar amb les fulles i si no l'arribo a agafar cau de morros.
Vam arribar a casa contents i cansats per l'experiència.